Marc teòric

ANIMACIÓ SOCIOCULTURAL

L'animació sociocultural neix entre finals del segle XIX a principis del segle XX conseqüència de la necessitat social causada per al desenvolupament industrial i urbà. En el moment que la societat es desenvolupa el contracte social canvia això crea noves necessitats per cobrir.

Però el significat de l'animació sociocultural és molt ampli, es relaciona amb la intervenció dins del món de l'oci i temps lleure de qualitat, fent intervencions lúdiques, educatives i socials. L'objectiu de l'animació sociocultural tant com el de l'educació social és transformar la realitat, ser agents de canvi i acompanyar en diferents contextos que ens presenta la vida.

Un dels autors més rellevants respecte a la consolidació dels fonaments l'animació sociocultural és Paulo Freire el qual va proporcionar un marc filosòfic-antropològic per la intervenció sociocultural i educativa adaptant-se a les noves necessitats de la societat i els seus educands. Però l'autor més representatiu de la societat espanyola es Marco Marchioni, el qual va portar l'equivalent de l'animació sociocultural d'altres països a Espanya a principis dels anys seixanta (Gómez, 2015).

TEORIES PSICOLÒGIQUES

La població avui en dia està assolint llindars de vellesa més alts que anys enrere. És a dir, actualment l’esperança de vida ronda els 60 anys, tot i que hi ha 125 milions de persones amb 80 anys o més. De fet, s’estima, segons la OMS (2018), que 2.000 milions de persones arribaran als 60 anys, augmentant en 900 milions respecte a l’any 2015. 

Si volem treballar amb aquest col·lectiu hem de tenir en compte que és un dels més estigmatitzats en quant a les seves capacitats físic-cognitives, doncs des de sempre s’ha interpretat a les persones grans com a algú que ja és molt dèbil per a fer una vida normo-social. 

L’anterior aspecte ve relacionat a les dificultats en la resposta a l’envelliment de la població, entre elles podem trobar la particularitat de que no tots els avis i àvies són iguals, per tant no es pot intervenir des de l’Educació Social amb metodologies automàtiques i no canviants. A més, aquest col·lectiu, per la seva etapa biològica, comença a tenir unes necessitats afegides pel sorgiment de malalties i patologies. Tot plegat ha desembocat en una exclusió social i un desemparament per la societat que està causant la discriminació de les persones grans i així evita, més si cap, la seva reincorporació a la societat normativa en aquest món canviant (OMS, 2018). 

Com a tal, l’envelliment és un procés dinàmic en la vida normal que exposa als límits el camp biològic, psicològic i sociocultural de les persones. 

Al llarg de la història han aparegut diversos teòrics que han deixat literatura valuosa per a entendre a aquest col·lectiu vulnerable, gràcies als estudis realitzats en l’observació i anàlisi de diferents aspectes referents a aquesta etapa de la vida tant colpejada per la societat i el pas del temps. 

Cummings i Henry (1961) van formular la teoria de la desvinculació de les persones grans amb la societat. Aquest estudi va portar-los a determinar que el col·lectiu en qüestió conforme arriba a l’edat que socialment es considera vella, van perdent l’interès per les activitats socials dels seus entorns conseqüent pel desarrelament de la xarxa social. Dos anys més tard, Maddox (1963) amb la teoria de l’activitat va demostrar que la satisfacció de viure de les persones grans guarda una relació directa amb el seu nivell d’activitat social (Merchán i Cifuentes, 2013). És a dir, que el nivell d’ocupació en el seu dia a dia disposant d’espais d’oci o de tasques a realitzar i ser capaces de poder dur-les a terme, generava una gratificació que els fa sentir més satisfets.

Més literatura parla del col·lectiu en qüestió. Les persones assolim rols que ens col·loca en una jerarquia social i aquests, conforme ens apropem a l’edat vella, es van minvant o fins i tot desapareixent. Irving Rosow (1967) explica l’anterior amb la seva teoria de rols, on els seus estudis relataven el traspàs de rols i la pèrdua progressiva d’alguns, aquesta relacionada directament amb el pas a la jubilació, on l’activitat laboral deixa de ser una obligació i així algunes interaccions socials relacionades a l’estatus professional passen a tenir altres prioritats (Merchán i Cifuentes, 2013). 

La teoria que més ens resguarda com a societat és la de l’apego de Bianchi (1992). Som éssers socials, i aquesta condició ens empeny a la necessitat psicològica de mantenir un contacte, de guardar relacions socials i de mantenir un apego i vincle emocional amb la resta. Per a Binachi (1992) citat per Merchán i Cifuentes (2013), l’apego sol s'entén com 

        “la idea de un vínculo afectivo muy fuerte con situaciones, estados, signos, y finalmente objetos             (entendidos como personas, entidad o un ideal que proveen satisfacción [...] Se podría decir que             el apego es propio de todo psiquismo suficientemente desarrollado, es decir, no solamente del                 hombre sino de las especies animales”.

La manera de viure per a Salvarezz (1991), citat per Conde (1997) la vellesa és com qualsevol altra etapa de la vida: “se envejece tal como se ha vivido”, però cal tenir en compte les circumstàncies i factors que fan que les persones envelleixin dins de l'esfera biopsicosocial.

És cert que la longevitat, no sempre està relacionada amb la qualitat de vida, perquè la revolució de la tecnologia, més els canvis estructurals, han estat factors que han modificat la manera d'envellir i poder tenir una qualitat de vida. Per això diu Schwartzmann (2003)

        "las significativas transformaciones políticas y económicas y especialmente la reforma del sector            salud, iniciada en la mayoría de los países del continente, no se han reflejado positivamente en el         desarrollo de las condiciones de vida, de modo de promover con equidad mejoras en las                        condiciones de salud de nuestras poblaciones".

Els autors Ferrey, Le Goues, Bobes (1994), citat per Conde (1997) assenyalen la negació de l`envelliment per part de les persones grans i que aquests fan quelcom per demostrar que encara poden fer l'esforç per a estar sempre actius, però no ser vist o rebutjats per la mateixa cultura o per les generacions joves. Això s'intensifica en quan parlem del gènere femení, que els afecta en “ansiedad, síntomas depresivos, baja autoestima, depresión del duelo por la muerte de la pareja, insomnio, etc.”

Totes aquestes simptomatologies es donen perquè les dones s'han vist realitzant un doble rol laboral i familiar dins de la societat, com va dir Simone de Beauvoir (1970) la vellesa està relacionada amb els estils de vida de cada persona "expectativas, valores, autoestima, el nivel social, familiar, laboral, cultural..." (Cataño & Martínez, 1990), que fan que aquestes càrregues siguin intensificadores, en molts casos fins al final de les seves vides, sense tenir en compte la necessitats.

ENVELLIMENT ACTIU

L'envelliment actiu és un fenomen que té el seu origen en un conjunt de factors contemplats des d'una perspectiva psicosocial. És a dir, a més dels factors mèdics i de salut, té en compte els factors econòmics, conductuals, l'entorn social i cultural que poden beneficiar l'envelliment del poble (Miranda, Ramos & Yordi, 2016:336).

Segons l'OMS, qui ens dóna una definició més senzilla, l'envelliment actiu és el procés d'aprofitar al màxim les oportunitats per a tenir el benestar físic, psíquic i social durant tota la vida.

        “L'objectiu d'aquest procés, és estendre la qualitat de vida, la productivitat i l'esperança de vida a            persones d'avançada edat i amb la prevalença mínima de discapacitat. És important romandre actiu         en les tres àrees: física, social i mental [...]” (Miranda et al.,2016:332).

També l'ONU ens explica que “és una estratègia bàsica de la salut”. Una salut que cal preservar amb independència, participació, amb les intervencions socials necessàries per a disminuir els factors de risc i enfortir els factors de protecció per a aconseguir un envelliment més extens i de major qualitat. Això ho aconseguim garantint la participació del col·lectiu de persones majors en activitats recreatives, socials i culturals, polítiques, educatives, amb voluntariats, amb el compromís de la comunitat social i el de la pròpia família (Miranda et al, 2016).

Per tant, quan parlem d'envelliment actiu, estem fent referència a la necessitat existent de promocionar les polítiques socials que afavoreixin i vulguin prevenir les malalties i discapacitats. Estem fent referència als drets de la ciutadania i promoure la pròpia autonomia de les persones majors alhora que millorem la visió social sobre aquest col·lectiu. Permetre l'existència de l'envelliment actiu implica un valor positiu sobre les persones majors, trencant l'estigma d'un grup passiu per un actiu dins de la societat (Llibre blanc, Pajín, 2011).

D'altra banda, és important remarcar que l'envelliment actiu és més que parlar de persones majors. L'envelliment actiu valora l'arribar a ser major sense que aquest concepte es vegi lligat a l'exclusió social. Estem parlant d'un ventall d'oportunitats tant per als diferents col·lectius com per a les institucions i les polítiques que duguin a terme. Un exemple d'això, tal com explica Urrutia (2018), és realitzar una política de salut per a reduir l'obesitat infantil. No és una política directa d'envelliment, però afectarà la futura salut d'aquests infants i a com es faran grans, com envelliran.

Finalment, aquest concepte, garanteix la igualtat d'oportunitats i l'accés a activitats per a qualsevol persona independentment de la seva edat. L'envelliment actiu és una oportunitat per a innovar i una forma de canvi que alhora que proposa de manera social afrontar l'envelliment i el pas del temps, pot canviar les percepcions de moltes cultures, trencar estigmes, i convertir la visió negativa de l'envellir a tot el contrari.

INTERVENCIÓ DE L'ENVELLIMENT ACTIU EN L'ANIMACIÓ SOCIOCULTURAL

Hi ha dos eixos principals sobre els quals cal centrar les diferents intervencions amb les persones de la tercera edat. En primer lloc, cal planificar activitats enfocades a l’àmbit social de la persona, i en segon lloc, també són necessàries les activitats d’estimulació de les capacitats (Del Pozo, 2016).

Actualment es realitzen programes de diferent tipologia, tal com estableix del Pozo (2016), per intervenir amb aquest col·lectiu: Programes d’intervenció sociocomunitària i social, intervenció individual i grupal formativa i cultural, de rehabilitació i teràpies, com la musicoteràpia, i una intervenció individual d’entrenament en diferents habilitats.

Tal com s’afirma a l’article Salud mental y envejecimiento: una experiencia comunitària de musicoteràpia con ancianos deprimidos (Fernández i Oliva, 2006), des de sempre s’ha utilitzat la música per combatre l’abatiment. Així doncs, actualment es considera la musicoteràpia com una alternativa o complement als fàrmacs, amb la finalitat d’obrir canals de comunicació i produir efectes terapèutics i de rehabilitació en les persones i en la societat. També en aquest article s’estableix que a través de la música moltes persones aconsegueixen canalitzar les seves inquietuds, afavorint estats de salut mental positius. És realment sorprenent fins a quin punt és capaç de millorar o restablir relacions socials, augmentar la comunicació i convertir-se en una eina de prevenció.

EL PAPER DE L'EDUCADOR

Els valors dels professionals són essencials en el resultat del procés de les persones grans en l'actuació socioeducativa per la capacitat d'implicar a les persones majors en objectius comuns, utilitzant i potenciant les relacions com a motor de creixement personal, grupal i comunitari. Tot això, a través de les seves intervencions afavoreixen el benestar social i assegura la integració econòmica, cultural i social en ser un agent de canvi (Sans, 2008).

Cal tenir en compte que és una tasca que es realitza mitjançant un treball interdisciplinari coordinat juntament amb auxiliars de geriatria, metges, infermers, fisioterapeutes, treballadors socials, psicòlegs i terapeutes ocupacionals, etc. (Sans, 2008).

Per tant, per aconseguir aquest estat de benestar, és necessari que l'educador/a es plantegi i reflexioni davant dels estereotips i prejudicis cap al col·lectiu de persones grans, totes aquelles valoracions negatives com a persones dependents i passives que no tenen en compte el potencial, transformar-les en una orientació que afavoreixi la participació activa, el desenvolupament i autorealització. Tot un repte pels educadors socials, col·laborar en el canvi que experimenta la nostra societat davant el concepte de vellesa i les seves fortaleses. Resulta quasi evident que el primer pas per a una intervenció socioeducativa acord amb els temps, és la conceptualització i la perspectiva des de la qual s'aborda el procés d'envelliment (Agudo, 2008).

En aquest sentit, el paper de l'educador/a vetlla per l'envelliment actiu en reconèixer els drets de les persones grans d'independència, participació, dignitat, assistència i realització dels seus propis desitjos. Substituint la planificació estratègica des d'una idea basada en les seves necessitats, en contemplar a les persones majors com objectes passius, a una alternativa basada en els drets que reconeix a les persones majors amb la igualtat d'oportunitats i la vinculació amb els aspectes de la vida a mesura que envelleixen. I recolzen la responsabilitat per participació en el procés polític i altres aspectes de la vida comunitària (Agudo, 2008).